La felicitat entre cassoles

Mercè Navarro (1934-2023)
Cuinera i propietària del Roig Robí

Hi ha tres tipus de restaurants: els que estan de moda, els que no aspiren a estar-ho i els que ho estan sense haver aspirat a això. El Roig Robí és d'aquests últims. Es tracta d'un restaurant que els barcelonins han protegit com un bé preuat des d'un dia de 1982, quan Felipe González acabava de guanyar les eleccions. Resulta diferent per la seva ubicación en un passatge per als vianants com el carrer Sèneca, el seu pati interior convertit en un jardí romàntic i una cuina catalana excepcional, on la matèria primera és tractada amb cura. En el seu saló han menjat, entre altres clients il·lustres, Antoni Tàpies (que els va fer el dibuix per a la carta del restaurant), Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Jeremy Irons, Richard Gere, Bec Valdés, Paolo Conte, Ridley Scott o Robert De Niro.

Va ser Mercè Navarro, una mare de sis fills, qui ho va posar en marxa quan aquests començaven a tenir vida pròpia. Aviat li van tirar una mà dues d'ells, Imma i Joan Crosas, sent aquest últim qui dirigeix actualment els fogons, recognoscibles com el primer dia. Mercè tènia l'habitatge en el pis superior del restaurant. Des que va obrir les seves portes va ser l'ànima i el cos d'un establiment on les verdures es cuinaven sense pressa, s'evitaven els greixos i els punts de cocció de les carns i els peixos es mesuraven amb precisió de rellotger. Va ser una xef autodidacta, encara que reconeixia que va aprendre del seu pare, que es manejava amb saviesa en la
cuina. Els seus canelons o el seu fricandó van formar part de la memòria gustativa de la cuinera. Però també li van ser molt útils els cursos de Montse Seguí, segons havia manifestat en més d'una ocasió.

En aquests quaranta-un anys del Roig Robí –el nom va ser triat, després de descartar altres i fa referència a un color dels tastos de vi–, Mercè ha estat sempre present.
Primer entre cassoles, després dirigint els fogons, finalment controlant discretament que tot funcionés. Aquests últims anys, al migdia, s'asseia a menjar en una taula al costat de la cuina, sempre impecablement arreglada, i saludava a la clientela.
No ho va tenir fàcil. Va néixer a Olesa de Montserrat fa 88 anys i als 15 vi a Barcelona amb la seva família. Era la major de quatre germans i, com havia d'ajudar a casa, va ser l'única que no va estudiar una carrera. Es va casar jove, va tenir família nombrosa i després de la seva separació va treure forces per a buscar-se la vida. Va muntar una guarderia, però finalment es va decidir per la gastronomia. Era el que millor se li donava.

I va construir un univers culinari que ha fet feliç a molta gent. Els seus fills van voler que en el recordatori figurés una frase amb la qual Ima Sanchís va titular La Contra en el 2007: “He estat feliç fent feliços als quals amo”.
Aquests últims anys s'enorgullia de la magnífica relació tant amb els seus amics com amb els seus fills, convençuda que cal cuidar les relacions, exigint el just i donant afecte.
A Cristina Jolonch li va confessar en una entrevista amb aquest diari: “M'alegra haver arribat fins aquí tal com estic. I crec que sentir-me contenta em fa trobar-me millor. Mai hauria imaginat que tindria una vellesa tan equilibrada com la que estic vivint”.

Aquest dimecres ens va deixar sense fer soroll, per a no molestar. Amb un somriure en el rostre, per haver trobat la fórmula de la felicitat, encara que ningú li va regalar res: “Amb els anys aprens al fet que les coses no t'afectin en excés; ni el bo dura sempre, ni el dolent tampoc”.

a trobarem a faltar, però el seu record ens acompanyarà sempre. Especialment quan mosseguem aquests impecables bunyols de bacallà –lleugers i subtils– que conviden a menjar-los a poc a poc, tancant els ulls.