L’oferta culinària entorn del carrer Sèneca apuja el llistó i crea sinergies
El fred horrible amb què es despertava la ciutat dijous no va dis- suadir els restauradors convocats per a aquest reportatge al tram per als vianants del carrer Sèneca. La idea era sortir junts a la foto que faria Mané Espinosa, i venien animats a donar visibilitat al bon moment que viu la zona on hi ha els seus negocis i on l’oferta gastronòmica creix i apuja el llistó, segons ells, amb més voluntat d’establir sinergies que no pas rivalitats.
Mentre anaven arribant, la majoria amb bicicleta, els propietaris de la botiga d’antiguitats Antrazita (locals d’objectes antics i estudis de disseny o artesans aporten aquest toc cosmopolita que manté aquest reducte entre Gràcia i Sant Gervasi) oferien amables l’attrezzo que fos necessari. “Una tauleta? Un banc? Us deixem unes quantes cadires?”.
Es respirava calidesa, encara que alguns es freguessin les mans gèlides i que un parell es re- signessin a treure’s “només un moment” la parca per immortalitzar la roba de feina: el davantal. N’hi ha que van aprofitar la tro-bada per aconseguir taula al local de la competència. “Al web veig que sempre teniu ple i no hi ha manera”, va dir de broma la propietària del Rafaelli al del Berbena. El mateix gest va fer el restaurador més veterà de Sèneca, Joan Crosas, del Roig Robí, 41 anys en un carrer que no sempre ha estat tan tranquil, cap a Rafa Panatieri i Jorge Sastre, socis del nou Brabo, que els prometia una visita ben aviat. “Tothom parla bé de vosaltres i encara no hi hem pogut venir”.
Recorda Crosas, fill de la fundadora d’un dels restaurants més emblemàtics de la Barcelona olímpica, els embussos constants quan passaven els cotxes que pujaven per Jardinets i giraven a Sèneca per accedir a Via Augusta. “Quan van fer el carrer per als vianants, la cosa va canvi- ar completament”, explicava. Més tard ens mostraria a terra la placa dedicada a Anna Frank o els símbols subtils de mitja estrella de David o de la roda que representa el poble gitano, estampats al paviment. És un cant veïnal a la diversitat i a la llibertat com a reacció a la dissort d’haver hagut de compartir el carrer amb la llibreria Europa, d’apologia nazi, precintada per ordre judicial el 2016. “Es va arribar a proposar de canviar el nom del carrer pel d’Anna Frank, però no hi va haver consens”. També hi va haver una època, recordava, que el Teatre Regina, ara amb programació infantil, era un focus d’atenció i atreia moltíssima gent. “Tricicle es va estrenar al seu escenari”.
Les complicitats entre els restauradors de Sèneca s’estenen als voltants, que engloben des del carrer Minerva fins al tram més pròxim de la Riera Sant Miquel, on l’any passat els propietaris de La Balmesina van obrir la seva segona pizzeria, Gina Balmesina, o on fa molt poc va irrompre amb èxit la barra del nou Tanga- na, que regenten Josep Maria Masó i el seu deixeble, Àlex López; o del carrer Antúnez, on hi ha els cafès de l’SlowMov o la pasta fresca del Rafaelli Ristorante. I aquestes complicitats també passen per comprar als que elaboren productes artesans de qualitat que als restaurants de prop consumeixen. És el cas dels gelats del Paral·lelo, que gairebé tots ofereixen, o els cafès de l’SlowMov. Matteo Reggio i els seus socis, Francesco Guerucci i Marco Giancaterino, que no es va poder afegir a la trobada de dijous, consideren que és un desafiament haver obert el 2016 en un lloc tan tranquil com Sèneca. “Tot té els seus avantatges i inconvenients, perquè el lloc ens encanta, però una gelateria requereix un carrer molt més transitat”, explica Reggio, que revela que tenen previst obrir aviat la seva segona botiga al passeig Sant Joan amb Ausiàs Marc. “Les coses van bé i, malgrat la ubicació, la clientela que ens coneix valora el que fem i hi ve expressament. La prova és que a l’estiu atenem unes 1.500 persones cada dia i a l’equip som vuit, per poder donar un servei àgil”.
Carmen Callizo, de l’Slow- Mov, també subministra cafè a tots els veïns i assenyala la sintonia entre els negocis del barri. “És curiós, perquè amb Carles Pérez de Rozas, del Berbena, ens hem adonat que quan érem petits vam anar a la mateixa escola bressol. Anys més tard tots dos vam sortir del país per formar- nos i treballar, però a l’hora d’emprendre hem tornat al mateix lloc i tornem a ser veïns. Crec que hi ha cert moviment generacional en això que vivim”, explica aquesta experta en cafès d’especialitat, que regenta el negoci amb la seva parella, François Fecamp. Amb el focus en la selecció en origen i el torrat adequat, els cafès que venen reben l’elogi de tots els que surten en aquest reportatge. Per Callizo aquesta relació entre cases que no es veuen com a competència ha creat “una complicitat que neix d’un context i un moment”.
I aquest context no pot passar per alt la pandèmia i els seus efectes en la restauració, com també la guerra a Ucraïna, la carestia energètica, la pujada des- orbitada del cistell de consum i altres fenòmens que acaben repercutint als negocis. “La gent té ganes de sortir, però no entén que els hàgim d’apujar la factura del restaurant quan no hi ha cap alternativa”, assenyala Carles Pérez de Rozas, que lamenta “la sensació que hi ha un dret universal a sortir a menjar barat, sense pensar el que ens costa a nosaltres d’oferir la qualitat que oferim”. Aquest cuiner parla d’un problema que va més enllà, perquè “tot està relacionat i és normal que protestin quan tampoc no apugen el sou als comensals, a qui hem de cobrar una mica més per poder mantenir el nivell”. Al final, coincideix amb Greta Rafaelli, del Rafaelli, o Tamsin Wright i Paula Ospina, de Les Filles Café (porta amb porta amb el Berbena), tots han de buscar solucions i fer filigranes per ser sostenibles. “També pel que fa a les condicions de treball i qualitat de vida dels nostres treballadors”, diu Pérez de Rozas. I això requereix adaptar el negoci als horaris o dies d’obertura que cadascú es pugui permetre. “Em pensava que tanta feina tindria millors resultats econòmics”, assenyala Ospina, que, malgrat que el negoci funci- ona amb èxit, no amaga que l’augment de preus els impedeix guanyar el que correspondria a l’esforç i l’afluència de clients. “El preu de la llum ha pujat l’últim any un 110%, per posar no- més un exemple”, assenyala Pérez de Rozas, que assegura que “cal trobar la manera de ser eficients si no volem desaparèixer”.
Les complicitats van del debat a la recerca de solucions a la si- tuació actual a la cooperació en qüestions del dia a dia. Tamsin Wright explica que és habitual rebre les caixes d’un proveïdor quan el veí no hi és o acostar-se a demanar-li llet si s’han quedat sense. “No ens sentim competència, sinó que tenim la certesa que entre tots sumem”, conclou. Josep Maria Masó, amb llarga trajectòria professional però nou a la zona, ja ha fet servir un robot de cuina d’un dels restaurants més pròxims. Els bons veïns també hi són per a aquestes coses. I més en moments difícils.
A la foto: Francesco Guerrucci i Matteo Reggio (Paralel·lo), Joan Crosas (Roig Robí), Rafa Panatieri i Jorge Sastre (Brabo), Greta Rafaelli (Rafaelli), Àlex López i Josep Maria Masó (Tangana), Carles Pérez de Rozas (Berbena) i Paula Ospina i Tamsin Wright (Les Filles Café)
A quatre passes
-Berbena Minerva, 6
-Brabo Sèneca, 28
-GinaBalmesina Riera Sant Miquel, 29
-LesFillesCafè Minerva, 2
-Paral·lelo Sèneca, 28
-Rafaelli Luis Antúnez, 11
-Roig Robí Sèneca, 20
-SlowMov Luis Antúnez, 18
-Tangana Riera Sant Miquel, 19
La Vanguardia
Comer
12 Febrer 2023
Cristina Jolonch
Foto Mané Espinosa