"He estat feliç fent feliços els que estimo"

2007 La Vanguardia
MERCÈ NAVARRO · RESTAURADORA
"He estat feliç fent feliços els que estimo".

En faig 73. Vaig néixer a Olesa de Montserrat i visc a Barcelona. Estic divorciada, tinc 6 fills i 7 néts. No vaig estudiar, pertanyo a aquella generació de dones que estaven preparades per ser bones dones de casa. La igualtat i la tolerància és el meu credo. Sóc d'esquerres. Jo era catòlic practicant. Avui crec més en la gent que en allò que no veig.

-De qui vas aprendre a cuinar?
Dels meus pares. Era una casa senzilla, però encara menjàvem mongetes verdes al dente. Abans d'obrir la botiga de queviures treballaven en fàbriques tèxtils, així que es repartien entre ells les feines de la llar i l'atenció que necessitava.

-Això no era gaire habitual durant aquell període.
No, i crec que aquest equilibri m'ha servit per a la resta de la meva vida.

-Quan vas descobrir que la vida és complicada?
Molt ràpidament. Quan tenia set anys, dos dels meus germans van morir en molt poc temps: un just després de néixer i l'altre quan ell tenia quatre anys. Va ser molt dolorós. Em vaig convertir en una noia trista i reflexiva.

-I la teva adolescència?
Als anys 50 els meus pares van decidir traslladar-se a Barcelona perquè els seus fills -per aquell moment n'havien nascut dos més i n'arribés un altre- tinguessin més oportunitats, i ho vam fer. Pels meus pares i per mi, mentre treballàvem per promocionar-los, ens va costar adaptar-nos i ens va costar avançar.

-Quan vas marxar de casa?
Em vaig enamorar molt jove, però van ser anys d'esperança: esperança que tot canviés, volíem canviar el règim, la societat. També ens volíem preparar per casar-nos... volíem tenir molts fills.

-I els vas tenir.
Sis. Van ser anys d'esperança i felicitat fins que alguna cosa va sortir malament. Vaig quedar molt decebuda i vaig decidir divorciar-me, tenia uns 40 anys. Em sentia molt poc preparada per mantenir la família, però sempre que he tingut dificultats, he crescut.

-El teu exmarit no va assumir la responsabilitat econòmica dels teus fills?
No vaig lluitar per això. Quan vaig pensar que ja no m'estimava, només volia que marxés.

-I no vas tornar a viure mai més amb ningú?
Em vaig dir que mai més tornaria a viure amb ningú, si estimar tant i haver dedicat tants anys m'hagués sortit tan malament, repetir-ho era impossible: tornar a estimar tant, tornar a dependre tant d'algú.

- Quina és la teva conclusió sobre l'amor?
Admiro les parelles que arriben a la vellesa estimant-se, perquè és molt difícil.

-Com vas mantenir sis fills?
-Vaig treballar a una immobiliària d'uns amics, buscant inversors, i quan vaig poder estalviar una mica vaig obrir el restaurant. Sabia cuinar, però no què era un restaurant. Vaig pensar que ho faria com si vinguessin amics a casa meva.

-I va funcionar?
La veritat és que sí. Crec que per tenir un bon restaurant has de pensar que estàs cuinant per a algú que estimes molt. S'ha de cuinar amb molt d'amor.

-Tot i així no ha de ser fàcil.
Vaig començar amb molts menys diners dels necessaris, així que vaig haver d'esforçar-me molt, i això em va ajudar perquè em vaig concentrar a fer-ho bé. Al principi érem totes dones, unes treballaven la meitat del dia i les altres de nit, de manera que podien tenir cura de la seva llar.

-Una pionera.
Una llàstima, perquè amb el temps aquells sous dobles es van fer impensables per a mi. Però aquella cuina de dones era deliciosa, hi havia esperança, comprensió i il·lusió.

-I com ho vas fer amb sis fills?
Vaig treballar dia i nit. Va ser difícil.

-Què ha estat difícil a la vida?
Sempre estic content amb el que faig, poso molt interès a viure cada dia, a gaudir del que estic fent, que estic bé. Quan tenia 15 anys diria que aquesta era la millor edat, i als 30 també, i als 50; i ara també ho dic.

- Gairebé em fa enveja.
No ha estat fàcil, he renunciat a moltes coses, però no ha estat massa difícil perquè ho he fet de bon grat, i això em treu bona part de la duresa de la vida. Per a mi, obrir les portes del restaurant i fer entrar gent, sense haver de buscar-los, per mi és bonic. Podríem dir que saber que la vida és difícil de fer ho és menys.

-Però no t'has conformat.
No, he forjat la meva vida, he obert un camí sense amargor. Sempre m'ha donat la sensació d'estar davant d'un carro que havia de tirar, però ha estat agradable de fer. I he tingut moltes compensacions.

- Com és això?
M'ho passo bé llegint, aprendre és un plaer per a mi i m'agrada envoltar-me de gent millor que jo, precisament per entendre'ls. Però quan era dona de casa i en comptes de llegir havia de fer roba per als meus fills, també m'ho passava bé, no em qüestionava la vida, la vaig viure.

- No t'has sentit sola?
Tinc excel·lents amics de llarg recorregut, sis fills meravellosos que han estat el que més m'ha interessat de la meva vida i set néts els que m'omplen de felicitat.

-Quines són les grans lliçons que t'ha donat la vida?
Per entendre els altres, per aprendre a escoltar. He descobert que fer feliç a les persones que estimes pot ser feliç en si mateix. I crec que és important viure el present, el passat només serveix de referència, i el que encara ha d'arribar, ho coneixeràs més endavant.

-Què vols pels teus néts?
– M'agradaria que els meus néts, i tots els néts del món trobessin un món més just i igualitari, i que poguessin gaudir en pau de la bellesa del nostre planeta.

FELICITATS

Avui és el dia de la Mercè. Un bon dia per celebrar Gaudí i tots aquells que van fer possible el Palau de Música i el Liceu... i per no oblidar que tenir molts restaurants de menjar ràpid no ens fa més cosmopolites. Però sobretot és el dia de tots aquells anònims: els de la postguerra, els joves que havien de viure en un país deprimit i repressiu, un país en blanc i negre. Gent honrada que no va estudiar màster, però amb tenacitat i esperança va fer néixer aquesta ciutat; amb els seus restaurants, els seus negocis, les seves sales de ball, els seus teatres. Persones acollidores, tolerants i amb valors. Felicitats i gràcies. Mercè Navarro n'és una. El seu restaurant fa 25 anys. La història del Roig Robí era un somni necessari, i la seva història una lliçó d'amor.