2001
La roda del temps ve marcada pels aliments que un pren al llarg de l’any, de manera que el gust va formant un calendari més profund que l’angle de llum que obre i tanca les estacions. La primera gran festivitat de l’hivern la proporciona el mar amb l’arribada dels eriçons i la terra amb la revelació de les tòfones negres.
Aquest fong que es cria associat a arrels d’alzina o de roure ha necessitat una tardor fecunda en pluges perquè l’humus podrit anés pastant en el seu interior aquest nòdul esotèric que un dia va encendre la imaginació de prínceps medievals i avui està a mercè de devots tan il·luminats que existeixen diverses sectes de degustadors segons siguin les tòfones violetes, blanques o negres.
Per la meva part prefereixo que les tòfones d’hivern procedeixin dels Ports de Morella i que hagin estat descobertes per porcs de llinatge o gossos ensinistrats per genis de la cuina, tot i que les accepto de qualsevol paradís d’on provinguin sempre que siguin recents, naturals i condimentades com sortilegis del gust. Es necessita molt olfacte per assenyalar sota terra aquest tresor, però una vegada aflorat, és un mètode d’iniciar l’any prenent-lo com un sagrament amb els ulls tancats pensant en taules de prínceps provençals. És l’essència de la terra humida pastada amb arrels d’alzines i roures el que un es porta al paladar, aquest espai substancialment enganxat a l’ànima. Enhorabona.