Narcís Comadira

2000

Ha passat Nadal, amb els seus excessos sentimentals i gàstrics. Hem arrassat el bosc. Branques de pi i d’avet han enramat els nostres pessebres. No hi hem deixat ni un brot de galleran, ni una branca de grèvol. Ara, sol i despullat, sense les baies vermelles, sembla abandonar-se a un son reparador. La saba dorm. Les arrels somien un nou trànsit primaveral. Una llum glacial es filtra entre les branques nues. La terra descansa després d’haver-ho donat tot. Tot? No, de cap manera. A sota la crosta, negres, bonyegudes, obscenament perfumades, ens esperen les tòfones. Les tòfones són la quinta essència de la terra. Són el grumoll de tots els nutrients. Semblen minerals i són vives. Semblen escòria ferruginosa i són delicat perfum solidificat. Són el tresor de l’hivern i el premi del seu despullament, del seu ascetisme.

Les tòfones són terra feta carn: un misteri. Simbòliques, s’ofereixen a la nostra imaginació palatal com a recapitulació dels plaers passats i com a penyora dels futurs. Són gemmes precioses en brut que se’ns ofereixen perquè les polim i les devorem senceres o perquè les integrem en noves joies de disseny nou on lluiran, sense emmascarar i sense ser emmascarades, per a la felicitat de l’espera hivernal.

En una bona taula, com és la del Roig Robí, en bona companyia, en mans d’unes cuineres que saben el que es fan, envoltats del perfum de les tòfones, per què volem la primavera? Que tardi. Ara per ara, concentrem-nos en el plaer superior de les tòfones.