Màrius Carol

1999

Els bolets són els botons de la camisa de molsa que es posa el bosc quan arriben els primers freds. En arrancar-los, la muntanya es descorda la brusa per rebre els darrers raigs de sol, abans de lluir l’abric blanc de l’hivern. Hi ha, però, uns altres bolets que la muntanya guarda en el cofre de la seva epidermis com si fossin les joies més preuades.

Les tòfones es converteixen així en les maragdes negres que la terra atresora àvida de les galanteries dels pretendents de la tardor. Si la resta dels bolets constitueixen la metàfora de la vida, ja que neixen embolcallats d’aigua i creixen gràcies a la calor de l’astre roent, la tòfona és la faula de la cobdícia a la Natura. Ella, que ens ho ofereix tot generosa i despresa, sembla haver-se reservat per al seu exclusiu plaer aquestes gemmes. La cupiditat de l’home ultrapassa la de la naturalesa i ha ensinistrat el savi olfacte dels gossos per perpetrar el “butró” a la caixa forta del boscam i extreure’n l’aromàtica pedreria que configuren les tòfones.

El Roig Robí converteix rovellons, ceps, rossinyols, moixernons o múrgules en una natura morta renaixentista que excita els nostres sentits sobre la tela immaculada de les seves taules quan arriba la tardor. Així mateix, les tòfones negres canvien la partitura de qualsevol plat, car no cal oblidar que són els millors tenors en aquesta òpera barroca que és la cuina d’hivern, fent que els sentits aplaudeixin tot just iniciada l’obertura culinària. Amb les tòfones, cada plat és com una ària.