1997
La darrera explosió de la natura es produeix a la tardor, quan, si les pluges i el sol han aconseguit esdevenir còmplices amants, els prats i els boscos ens ofereixen els fruits més preuats de les seves entranyes: els bolets, desig dels paladars més fidels a l’esdevenir puntual de la natura.
Llavors, una vegada s’ha paït el barroquisme nadalenc, cal esperar la primavera per gaudir novament del llenguatge directe del producte total. Mentrestant, però, la Mercè i l’Imma remenen cassoles i posen les olles a bullir al foc, tot esperant la irrupció del mític misteri que des de les profunditats de la terra torna a vestir les taules de festa solemne: la tòfona d’hivern, diamant negre i emblemàtic comodí de cuiners i cuineres que, sensibles al seu aroma que ho envaeix tot, la seva misteriosa textura, la seva fantasiosa presència, el seu voluptuós tacte – respectuosos també al necessari “crec-crec” que la seva carnositat insolent ha de produir en tocar les dents dels sibarites – es deixen portar per la imaginació fent del màgic festival en el qual participen els cinc sentits, una partitura harmónica.
I al Roig Robí, al llarg de l’aparentment tristoi mes de febrer, s’hi produeix aquest miracle.