Regenta amb els seus fills el Roig Robí, restaurant pel qual han passat personalitats de tot el món

“Valoro el que encara puc fer”

Han transcorregut només uns dies des que Mercè Navarro va celebrar el seu aniversari i al menjador del Roig Robí, el restaurant barceloní que regenta des de fa més d’un quart de segle, lluu encara el gran ram de flors que li va enviar una de les seves filles des dels Estats Units, on fa anys que viu amb la seva família. El matí, plujós i desagradable, convida a lamandra. Però Navarro, que té casa seva just a sobre del restaurant, ha baixat desbordant d’energia, com ho fa diàriament. Aquesta vegada no entra a la cuina per fer un cop d’ull a les cassoles ni per discutir sobre els canvis a la
carta, com sol fer amb els seus fills, l’Imma i en Joan, que treballen amb ella des que va obrir el negoci.

Avui ho fa per fotografiarse, coqueta, al costat de les caixes de bolets acabats d’arribar que vestiran de temporada els plats. La tardor no és temps de nostàlgia per als cuiners, sinó d’il·lusió davant l’exuberància de productes que dóna el mercat. Encara falten hores perquè arribin els primers clients quan l’amfitriona s’asseu en una acollidora cantonada de la sala per confessar, amb un somriure serè, una mirada d’ulls claríssims, i la veu greu i pausada, que li agrada fer anys. No només perquè l’única alternativa sigui no complirlos, sinó perquè se sent feliç d’haver nascut al lloc i el temps en què li ha tocat. “Feliç d’haver conegut la gent que he conegut i d’haver tingut els fills que he tingut. No podem triar el moment en què venim al món i jo sé que he tingut molta sort”. Està convençuda que l’edat li ha aportat pau i equilibri. “M’alegra haver arribat fins aquí tal com estic. I crec que sentir-me contenta em fa trobar-me millor. Mai no hauria imaginat que tindria una vellesa tan equilibrada com la que estic vivint”.

“Jo, que vaig tenir una joventut en blanc i negre, recordo que Barcelona va passar a ser en color”

Aquesta pau amb si mateixa, diu, l’hi aporten la família i els amics. Els descriu com “persones extraordinàries que m’acompanyen en el camí des de fa més de quaranta anys, des dels temps en què vam portar els nens a una escola, la Costa i Llobera, en la qual tots compartíem uns ideals similars i vam anar evolucionant junts. I junts vam passar des de les tardes de catequesi als xavals fins a les manifestacions”. Assegura que aquesta magnífica relació que manté tant amb els amics com amb els seus fills és el fruit de molts anys. “És una cosa que cal cuidar sempre. I crec que el que en aquest moment hi comparteixo és la compensació a l’esforç de tota la vida”. No té la resistència física d’anys enrere. “Ambl’edat aprens a conèixer les teves limitacions i això et fa sentir bé si ets capaç de valorar tot allò que sí que pots fer”. A ella el restaurant li dóna vida. I encara que ha deixat enrere les jornades interminables i la feina dura, continua en actiu i és qui pensa els nous plats que oferiran als clients, sempre després de conversar i consensuar opinions amb els seus fills, i qui revisa la feina dels cuiners “perquè la rutina d’una elaboració no decaigui en mals hàbits”. També és ella qui suggereix incorporar noves tècniques per millorar les elaboracions. Prova d’estar al dia. I encara que no visita gaires establiments –“abans perquè no tenia temps, ara per la tendència a guanyar quilos”,– admira Carme Ruscalleda, Ferran Adrià, Joan Roca. “Quan jo vaig començar, la figura del cuiner ja destacava, però ells li han aportat un valor indiscutible que ha fet que avui siguin personatges rellevants de la nostra societat”. Insisteix a recordar que ella, que va ser autodidacta –encara que li van ser tremendament útils els cursos de Montse Seguí– va ser el motor del Roig Robí. Però que mai no hauria estat el que va arribar a ser sense els seus fills Joan i Imma Crosas, que han estat al seu costat des del primer moment. No és una dona que visqui de recordar el passat. Però sí que sent nostàlgia d’aquells anys de la Barcelona olímpica en què pel seu menjador van desfilar personalitats de tot el món i tots els professionals que van ser rellevants en els anys de l’eufòria dels Jocs. Els polítics de totes les tendències també van ser clients habituals. Sent certa nostàlgia dels anys en què Barcelona va despertar de l’avorriment i va sortir de la foscor.

“Hi va haver un moment en què la ciutat estava en plena ebullició i se celebrava tot. Jo, que crec que he tingut una joventut en blanc i negre, en la qual hi havia moltes coses que no podíem fer, tinc la sensació que de sobte Barcelona va passar a ser en color. Tots vam tenir més accés a la cultura i a la vida, en definitiva”. Mercè Navarro va néixer a Olesa de Montserrat i als quinze anys es va traslladar a Barcelona amb la família. Els seus pares, explica, eren excel·lents persones: tots dos cuinaven molt bé –entre els gustos de la seva memòria, els canelons que ell brodava o la vedella cuinada d’ella– i compartien les tasques domèstiques perquè mentre un treballava al matí, l’altre tenia torn de tarda. “El meu pare també em banyava o em pentinava. Crec que aquells primers dos anys de la meva vida –fins que va esclatar la Guerra Civil– hi va haver tant equilibri que això m’ha marcat. La Mercè era la més gran dels quatre fills –tres noies i un noi– i, segurament per la diferència d’edat amb la resta, l’única que no va estudiar una carrera. “Amb els anys aprens que res no t’afecti en excés; ni les coses bones duren sempre, ni tampoc les dolentes”

“A ningú no se li va ocórrer que pogués fer-ho, i em vaig dedicar a ajudar els pares”. Es va casar jove i va tenir sis fills. “Quan ells eren petits tenia sempre tanta feina que em faltaven hores”.  Va ser després de la seva separació matrimonial, quan els nois ja començaven a ser grans, quan va treure forces de la dificultat per començar una nova etapa. “Em sembla que sempre he estat algú que en els moments difícils he sabut tirar endavant. Primer, abans de separar-me, vaig obrir una guarderia, que va ser modèlica, quan va néixer en Bernat –el més petit dels seus fills–. I finalment vaig apostar per la cuina. Era el que em sortia millor. I encara que aviat vaig descobrir que no tenia res a veure cuinar a
casa amb el tràfec d’un restaurant, allà vaig trobar el meu lloc”.

Creu que ha estat emprenedora tota la vida i, amb el temps, ha après a encaixar les coses sense que l’afectin en excés.
“Aprens que ni les coses bones dures sempre, ni tampoc les dolentes. I que aquelles coses que es van trencant les has d’anar reconstruint, a poc a poc”. Si mira el passat reconeix que el que més l’ha satisfet en la vida ha estat tenir els seus sis fills. Si mira el futur, assegura que la preocupa el que pugui oferir a aquests set néts que l’estimen amb bogeria, “més pel que els seus pares els han explicat de mi que per allò que jo, sempre tan atrafegada, hagi pogut fer per ells”. Diu que les coses no van bé. “M’aterreix veure que tot allò que tant ens va costar construir –jo anava sempre a totes les manifestacions– ho estan destruint dia a dia”.

la Vanguardia
21_10_2013

Text: Cristina Jolonch