Màrius Carol
1999
Les tòfones es converteixen així en les maragdes negres que la terra atresora àvida de les galanteries dels pretendents de la tardor. Si la resta dels bolets constitueixen la metàfora de la vida, ja que neixen embolcallats d’aigua i creixen gràcies a la calor de l’astre roent, la tòfona és la faula de la cobdícia a la Natura. Ella, que ens ho ofereix tot generosa i despresa, sembla haver-se reservat per al seu exclusiu plaer aquestes gemmes. La cupiditat de l’home ultrapassa la de la naturalesa i ha ensinistrat el savi olfacte dels gossos per perpetrar el “butró” a la caixa forta del boscam i extreure’n l’aromàtica pedreria que configuren les tòfones.
El Roig Robí converteix rovellons, ceps, rossinyols, moixernons o múrgules en una natura morta renaixentista que excita els nostres sentits sobre la tela immaculada de les seves taules quan arriba la tardor. Així mateix, les tòfones negres canvien la partitura de qualsevol plat, car no cal oblidar que són els millors tenors en aquesta òpera barroca que és la cuina d’hivern, fent que els sentits aplaudeixin tot just iniciada l’obertura culinària. Amb les tòfones, cada plat és com una ària.